dilluns, 31 d’octubre del 2011

Serie Areas de Descans (31 d’Octubre de 2011)

Aquesta es una mini serie de 5 catxés, dels quals nosaltres hem fet 4 de cami de Vilafranca a Valencia, sembla ser que el propietari dels mateixos fa aquesta ruta força vegades.

Totes les areas estan conectades per pont o pasarela, o sigui que es poden trobar en els dos sentits de la marxa, pero tots están amagats en direcció nord, cap a Barcelona.

…Nosaltres vam aprofitar la visita a les coves de Sant Josep per fer la recerca i trobada, esclar!

 

AREA DE DESCANS BENICARLO

ÀREA DE DESCANS LA PLANA

ÀREA DE DESCANS LA RIBERA

AREA DE DESCANSO BAIX EBRE

Per veure més detalls d’aquests catxés prem els seus noms

Una visita de les coves "Coves de Sant Josep" entre València i Castelló et porta a un món fascinant que va ser formada per un riu subterrani i té una bellesa única. En una longitud de 2750 m del riu Sant Josep flueix a través d'aquest laberint i, tot i la visita de molts dels espeleòlegs, el principi que el riu no es coneix encara, ni la fi de la cova. Vostè pot visitar a uns 800 m de la cova, la part més llarga passarà amb vaixell. Per respondre a les preguntes, no cal entrar a la cova, la resposta 3 es troba a la carpeta de publicitat. Però, és clar, la cova és digne d'una visita.Preu de l'entrada 9,50 euros per adults i 4,50 euros per als nens.

La cova de Sant Josep segueix l'eix d'un sinclinal corrent WNW - ESE a través d'un cingle de pedra calcària dolomita, que data del Muschelkalk (Triàsic una època entre 231 i 243 milions d'anys) i conté la criança en viu d'un riu subterrani que drena una càrstic hidrogeològic sistema.

Terreny Karst mostra dues formes externes com lapiaz, dolines, canons, barrancs, etc i formularis interns com cavernes i embornals. Totes aquestes formacions es deuen a la presència contínua d'aigua. Els canvis en les condicions climàtiques i la manca d'aigua pot aturar el desenvolupament càrstic, formant així el que podria anomenar coves fossilitzats en què la dissolució mineral és tot just operativa. Això produeix el que es coneix com processos clàstics mitjançant el qual els blocs i peces comencen a caure, i complementa la deposició de sediments, es dissol el carbonat de calci comença a precipitar. Això dóna lloc a una conversió d'aquestes coves en espais on regna la fantasia sovint, amb profusió d'estalagmites, cortines, columnes, estalactites, flowstones, gours, etc que representen el treball geològic dels segles, però que sol aparèixer als ulls humans, com la creativitat obra de la natura.

Les coves són conegudes des de temps prehistòrics. Pintures rupestres que daten d'al voltant de 7000 aC es van trobar al vestíbul d'entrada. Hi ha restes d'un poblat ibèric de Sant Josep turó i una làpida romana es troben prop de la cova

Per loguejar aquest Earthcatxe  s’han de respondre una serie de qüestions i enviar-les al propietari, la qual cosa vam fer a la mateixa cova.

Per veure més detalls d’aquest catxé prem aquí

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Serie CBC1.2 (12 d’Octubre de 2011)

Aquesta és una sèrie que intenta donar a conèixer els camins de la nostra comarca, que eren utilitzats antigament per anar de poble a poble i que, actualment, passejar per ells ja sigui a peu o en bicicleta, són una bona manera d’apropar-se a la seva història i també disfrutar de la natura.

CBC1.1 – Passeig de la Boca de la Mina

El primer itinerari de la sèrie és el camí que portava de Reus a Maspujols. Comença al Passeig de la Boca de Mina, un dels indrets més estimats i emblemàtics de Reus. Ha estat sempre un passeig molt popular, freqüentat per reusencs i reusenques i antigament era una de les zones de esbarjo on tothom hi feia cap.P1100302.JPG

És un passeig amb plataners centenaris a banda i banda , i comença a tocar de l’avinguda del comerç. De seguida trobem la font del Lleó que no és l’original, es va substituir fa molts anys. Si anem pujant, creuarem el barranc de la font dels capellans i el barranc del Molí.

Podem trobar masos emblemàtics: el Mas del Llopis, el Mas Creus o el Mas Navàs, aquest del arquitecte Pere Caselles. També hi trobem a l’esquerra el Molí de la Vila amb una fumera helicoïdal molt característica.

Arribem ja a dalt del passeig on abans hi havia la Bassa Nova del segle XIX, la font de la

P1100305.JPG

Boca de la Mina, lloc on les tardes d’estiu per berenar i per menjar la mona estava ple de gent. A començament del segle XX hi podíem trobar a la senyora Maria que venia paperines d’anissos junt amb un got d’aigua fresca de la font. El lloc data del 10 d’abril de 1607 quan la comtessa de Prades va donar permís als reusencs per gaudir de les aigües de la riera de Maspujols.

El caché és molt fàcil de trobar, és un micro, i està pels voltants de la font, l’unic que has de tindre compte es que hi han vespes a prop…

 

CBC1.2 – Els 5 Camins

P1100314.JPGUna vegada deixada enrere la Boca de la Mina, continuem pel camí de l’Institut Pere Mata. De fet a l’esquerra podem veure la magnífica obra modernista de Lluís Domenech i Muntaner. Anem encaixonats entre masos fins que trobem el camí de la Pedrera del Còbic , que agafem cap a l’esquerra.

Tota aquesta zona es agrícola i representa perfectament el paisatge tradicional de la zona, i també l’agrícola, doncs a partir d’aquí anirem veient conreus d’oliveres, avellaners, ametllers i garrofers. Anem pujant en direcció als 5 camins i veiem a la nostra esquerra la figura característica de la pedrera del Còbic, molt popular entre els reusencs i reusenques.

Passem la cruïlla del camí de Riudoms a Castellvell , una gran bassa dels regants del Pantà de Riudecanyes i P1100316.JPGarribem als 5 camins. A la cruïlla dels Cinc Camins trobem el Camí de la Drecera, el Camí del Mig, el Camí de la Pedrera del Còbic, el Camí dels 5 camins i el Camí que porta a Castellvell. És un punt emblemàtic de la xarxa històrica de camins de Reus. La cruïlla està envoltada de conreus i es poden tenir vistes panoràmiques de quasi tot el terme de Reus.

El caché va ser molt facil de trobar, pero no hi es al lloc exacte de les coordenades, pero aixó si, es molt evident on es troba

CBC1.3 – Camí de la Drecera

P1100325.JPGEstem als 5 camins i continuarem pel Camí de la Drecera. No és l’única ruta que des d’aquí et porta a Maspujols, també hi podríem anar pel Camí del Mig o pel Camí de la Pedrera del Còbic.

El camí davalla una mica per després tornar a remuntar i durant tot el seu recorregut continuarem trobant els típics conreus (olivera, avellaners...). Té característiques de camí fondo o semi-fondo, és a dir ,en molts trams el camí està encaixonat entre alts marges.

Està formigonat en bona part, i ens trobarem un pal indicador de la fi del terme municipal de Reus. Després de 20 minuts caminant, ens trobarem el camí de Cupons, que haurem de seguir a la dreta per arribar ja a Maspujols.

CBC1.4 – Camí Copons

P1100330.JPGEns trobem a la fi del camí de la Drecera, i a la cruïlla amb el camí de Copons, que hem de agafar a la dreta. Veiem marques de PR grogues i blanques.

Ens trobem dalt de un turó i ara anirem baixant tranquilament fins a la riera i a Maspujols..

Aquesta es la part est del terme de Maspujols , desde on es domina tota la plana. Aquesta part del poble es diu Copons, i es creu que aquí es van establir poblats iberics , dons se han fet troballes de vasos i restes de ceràmica prehistórica (denominada Copons).

El camí davalla entre oliveres i després de pasar una granja a la esquerra, al final en trobarem la riera que baixa del Salt.

BC1.5 –Riera Salt

P1100341.JPG

Ens trobem ja a la fi d’aquest primer itinerari. El camí de Copons acaba o comença a la riera del Salt, veureu un cartell. Un lloc molt conegut per tots els del territori, doncs baixa del lloc del Salt on antigament era molt popular anar a berenar o anar a menjar la mona.

Ja veiem Maspujols a tan sols 5 minuts i arribarem al aiguabarreig de les rieres, la del Salt i la de l’Aleixar, que a partir de Maspujols es fa gran i ja li direm riera de Maspujols.

Si volem continuar cap a l’Aleixar hi podem pujar riera amunt, que també està marcat blanc i groc. És un camí molt agradable per la pineda que hi podeu trobar i sobretot quan baixa aigua.

Aqui acaba la serie, que ens ha fet gaudir molt de la seva recerca ja que ens permet gaudir d’una bona passejada i la práctica del geocatxing

Per veure mes detalls dels catxés premeu al damunt del seu nom

L'ermita dedicada a aquest sant està situada a mà dreta de la carretera que puja en direcció a les Muntanyes de Prades, a uns deu minuts a peu de la vila, i és lloc freqüent de passeig dels aleixarencs i destí d'excurcionistes.

Les referències més antigues ens les proporcionen uns cairons de fusta policromada que en revelen un origen medieval. Quant a documentació, la més antiga és un pergamí de l'any 1341 a través del qual Maria, esposa de Guillem Tost de l'Aleixar, deixa en testament "opera Beati Blasii, sex denariorum". Alguns anys més tard (1370) l'infant Joan, comte de Prades, mana als jurats de la vila "que de present liurets e donats les claus an Jacme Roseyll e sa muler Berengaria de la yglesia de Sent Blay"; ja hi tenim, doncs, ermitans.

De José Ruíz Fernández, excurcionista instructor de la tropa d'Exploradores de España, tenim una descripció (1917) de l'interior de l'ermita que traduïm: "D'una sola nau, té l'altar major d'estil gòtic modernista, amb el tutelar al mig ials costats Sant Roc i Sant Francesc. En els murs laterals del presbiteri hi ha dos llenços grans a l'oli que representen les Ànimes el de la dreta i Sant Antoni el de l'esquerra. Aquest darrer va ser retocat el 1766 per Joan Alborná. A més de l'altar major té sis petits altars laterals o retaules sense res digne de ser anotat."

Les vicissituds del segle XX van motivar que, després de la Guera Civil espanyola, de l'interior de l'ermita no en quedés res, i després (llibres d'actes de l'Ajuntament, 1939) fos necessari fer una sèries d'actuacions encaminades a superar-ne les conseqüències: es va dur a terme l'acte simbòlic de reposició de la imatge del sant; es va dotar d'una mesa (1945), obra encarregada a l'escultor Modest Gené de Reus per a la parròquia i col•locada després a l'ermita; el 1981 es va refer la teulada; el 1983 s'hi va dur l'aigua; el 1997 es va enrajolar amb pedra natural; el 2005 es restauren les pintures i, encara ara, cal anar treballant periòdicament tant a l'edifici com al seu entorn per conservar-la i millorar-la al servei dels vilatants i dels molts grups de persones que hi fan estada

Ens vam apropar ben entrada la nit, va caure molt ràpidament, ja que hi erem una bona colla a la recerca..

Per veure més detalls d'aquest catxé

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Parc de les Glaneres (02 d’Octubre de 2011)

Octubre  02-10-2011 12-43-11L'arbreda del Parc de les Glaneres està composta per dues espècies: el lledoner (Celtis australis), de fulla caduca i l'alzina (Quercus ilex ssp.ilex) de fulla perenne. De fet, "glaneres" fa referència al fruit de l'alzina: l'aglà.
La densitat i composició mixta de l'arbreda del parc, que proporciona aglans i lledons (el fruit del lledoner) així com la seva frescor, ofereixen refugi a una munió de petits ocells forestals, com les mallerengues, el raspinell, el pinsà, el pit-roig, la merla o el tudó.

L'alzina és l'arbre representatiu de la comunitat vegetal pròpia de Riudecanyes, l'alzinar litoral (Quercion ilicis galloprovinciale), el bosc mediterrani per excel•lència, amb una estructura selvàtica i força densa, plena d'arbusts sempre verds i lianes. El caràcter peculiar d'alguns sòls del terme (àcids i saulonosos) permet l'existència d'un bosc d'alzines sureres (Quercus suber) prop del Castell d'Escornalbou, que és pràcticament l'únic de la demarcació de Tarragona.

L'explotació secular del bosc, la pastura, l'agricultura i, malauradament, els incendis, han fet retrocedir l'alzinar, que ha estat substituït per comunitats més seques, com les brolles silicícoles i les pinedes de pi blanc.
L'agricultura, que hagué de guanyar terrenys als vessants muntanyosos, ho va poder fer gràcies al suport dels murs de pedra seca, construccions tradicionals que a Riudecanyes incorporen blocs quadrangulars de granits i gresos vermells, variats en colors.

Aquests murs, com els que hi ha al Parc de les Glaneres, són boniques mostres d'enginyeria rural tradicional, protegeixen de l'erosió i serveixen com a refugi de petits mamífers (com l'eriçó, el ratolí de bosc o la mussaranya), rèptils (com la serp verda, diverses sargantanes o el llangardaix verd) i amfibis (com el tòtil o el gripau).

Per veure més detalls d'aquest catxé

El Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou es un Monument documentat ja el 1153. Tant el castell, centre d'una amplia baronia, com l'església de Sant Miquel foren la seu d'una canònica agustiniana fins el 1574.

Posteriorment, va passar als franciscans que hi varen romandre fins el 1835. En la primera dècada del s. XX fou adquirit pel Sr. Eduard Toda que el va restaurar i reconstruir lliurement. Allà hi va aplegar interessants col•leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca.

Els elements més notables del conjunt són l'església romànica (s. XII-XIII), les restes de la sala capitular i del claustre, així com la vivenda del Sr. Toda, curosament restituïda, la visita de la qual ens permetrà observar com era una casa senyorial de principis del 1900.

Des dels arcs del claustre i, en especial, des de l'ermita de Santa Bàrbara, situada al cim del conjunt, es pot gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona

….Val a dir que al principi ens ha costat trobar-lo, pero vet aquí que al final al primer lloc on ha dit el nostre fill, i que no li haviem fet cas allà hi era...

Per veure més detalls d'aquest catxé