El camí s'inicia a Montblanc, al final del carrer Baluard de Santa Anna. A mà esquerra trobem marques de GR i un indicador. El camí deixa l'asfalt i passem per sota d'un antic aqüeducte que portava l'aigua de la font de la Pasquala fins a la ciutat. Estem en el camí del Tàrraga, al GR-171 que ens porta a Poblet, artèria senderista de la Ruta del Cister.
El recorregut és pla però aviat, veiem un desviament a l'esquerra, St Joan 2,2 Km, i el pas es fa més accidentat amb rampes relliscoses i petits pujades de desnivell considerable. Mentre pugem, però, ens consolen les vistes a tota la Conca de Barberà.
Al lluny albirem el sostre de l'ermita, al costat del mirador ia l'esquerra 'El Cingle Blanc de St Joan' formació rocosa que presideix la muntanya i per la qual discorre una petita via ferrada, La Feixa del Colom.
El camí va perdent inclinació, fins arribar a una petita plana abans de les últimes rampes. Una curiosa campana i uns xiprers ens donen la benvinguda mentre s'imposa enclavada a la roca la recentment restaurada ermita de Sant Joan de la Muntanya. L'ermita i els seus voltants estan ben cuidats i dóna la impressió d'haver deixat molt lluny Montblanc i fins i tot la comarca. En entrar a l'ermita podem veure l'empremta de l'antic temple ben diferenciada en una de les parets i també una remodelació alguna cosa moderna de la construcció medieval.
Els orígens de l'ermita parteixen de l'època medieval, un moment propici per al eremitisme. A principis del segle XV, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell, va fer vida eremítica durant setze anys, des de 1414 fins la seva mort el 1430, en una cova propera a l'ermita, anomenada des de llavors «Cova de Nialó» (contracció de Na Elionor). No se sap amb certesa si la princesa va fundar l'ermita que es coneix avui dia o si només la va restaurar i va posar sota l'advocació de Sant Joan Baptista.
En aquells temps, fra Pere Marginet, ex monjo del monestir de Poblet, també havia fet vida eremítica per les terres, i es va convertir en guia espiritual de la princesa.
A la segona meitat del segle XV ja hi ha documentada una important edificació a l'ermita, amb la capella i diverses cel, sota l'administració dels cònsols de Montblanc, ja que se sap que l'any 1472, per tal de guarir d'una malaltia , volia fer estada fra Blai Romeu, monjo del monestir de Poblet, amb dos ajudants.
Durant els segles posteriors, la devoció i l'admiració per l'ermita va anar creixent i hi va haver vida eremítica ininterrompudament fins a 1936, quan milicians republicans van destruir el retaule d'alabastre de Sant Joan que presidia la capella central, la campana va ser esbocinada i l'ermita va ser saquejada. Del retaule es van conservar fragments que estan guardats i reagrupats al Museu Comarcal de Montblanc. Els trets estilístics de l'obra apunten a l'estil del primer renaixement a Catalunya, al segle XVI.
Acabada la guerra civil espanyola, un grup de joves arreglar les estades i va cobrir la teulada. Però l'absència d'ermitans i la ubicació en ple bosc van fer que l'ermita s'anés deteriorant fins al punt que, a principis dels anys 90 del segle XX, estava completament en ruïnes. Va ser llavors quan Joan Serafí Serra i Ollé i els germans Joan i Josep Jávega i Bulló van crear el grup Estrams (gènesi dels Ermitans de Sant Joan de la Muntanya), que van fer cançons i van escenificar diferents llocs de la regió.
El 1993, el grup Estrams va ser el catalitzador de la voluntat de recuperar l'ermita i es va constituir el «grup Ermitans de Sant Joan de la Muntanya". Aquest grup, format per una trentena de membres, anaven un cop per setmana a l'ermita per esmorzar junts i treballar en diferents tasques, dins i fora de l'ermita. La seva tasca va significar arreglar gairebé completament, reconstruir la font, posar una còpia del retaule de Damià Forment, etc. Després de gairebé 70 anys, a l'ermita es tornava a celebrar l'eucaristia.
…
Nosaltres vam aprofitar que hi complien anys tant el pare de l’equip com el seu pare, amb una diferencia esclar d’anys de 25 anys, per celebrar-ho fent un catxé en familia. Ens han acompanyat també les nostres nebodes i la seva mare. O sigui, en total 5 adults i 5 nens i nenes pujan per un camí força costerut i en el qual he hagut de sentir en diverses ocasions…. que no t’ho vas mirar!!, si sé que es tanta pujada no vinc!!! …, peró ells n’han pujant… i vet aquí, aixó si, ens va costar una horeta i mitja vam arrivar a dalt. VAm tocar la campana i van disfrutar d’unes vistes molt boniques, amb lo qual tothom va estar content.
Personalment a mí la pujada se m`ha fet força dura ja que el día anterior vam sortir a celebrar el meu aniverari i vam anar a dormir tard, i entre que ja no tenim edat, je je je, i que portava a l’esquena al petit que ja pesa uns bons quilets, la pujadeta a costat una mica… pero ha valgut la pena.
El catxe van trobar-lo entre tots i els que no hi coneixien aixó del Geocaching van disfrutar de valent.
