Segons ens explica la llegenda en Met era d'aquelles persones que tothom s'estimava. Sempre tenia bones paraules per a qui les necessites.
Ja era gran, i per això, tenia temps d'observar des de la plaça estant, el traginar de la gent. Petits i grans el saludaven amb gran entusiasme quan passaven pel seu davant, i li deien - com va Met!- i ell sempre contestava amb un somriure a la cara, - anar fent, anar fent!.
En Met no sabia de medicina, ni era capellà, només era un home que tota la vida havia fet de pastor. Tot i així, quan algú tenia problemes, l'anaven a cercar. La gent se li assentava al seu costat i li explicaven els seus problemes personals,....que si el nen no em fa cas,... que si el meu marit no m'ajuda amb la casa, ....que avui em fa mal aquí, ...etc.
En Met els escoltava atentament, i sempre donava bons consells a tothom. Fos el problema que fos, en Met, després dels consells, sempre els hi feia una reflexió; els problemes no es solucionen lamentant-se, sinó amb paciència i anar fent, i anar fent!
Un bon dia, el riu baixava crescut per les pluges dels últims dies. En Met, va
apropar-se massa a la vora del riu, amb tanta mala sort, que va relliscar, caient a l'aigua.
Les ràpides aigües se'l van endur riu avall. Però en Met, fidel a la seva filosofia, va guardar la calma, va pensar que si intentava anar contra corrent seria pitjor.
A mida que ell anava baixant riu avall, els veïns del poble l'observaven des de ponts i balcons, cridant-lo amoïnats - Met com estàs? - ell, per no amoïnar a ningú, i amb un somriure a la cara, contestava. - Anar fent, anar fent!!…..
El mes complicat d’aquest catxé, apart de la pluja que queia, ha estat el no trepitjar les “tifes” dels gossos que utilitzen la zona com a W.C
