diumenge, 2 d’octubre del 2011

Parc de les Glaneres (02 d’Octubre de 2011)

Octubre  02-10-2011 12-43-11L'arbreda del Parc de les Glaneres està composta per dues espècies: el lledoner (Celtis australis), de fulla caduca i l'alzina (Quercus ilex ssp.ilex) de fulla perenne. De fet, "glaneres" fa referència al fruit de l'alzina: l'aglà.
La densitat i composició mixta de l'arbreda del parc, que proporciona aglans i lledons (el fruit del lledoner) així com la seva frescor, ofereixen refugi a una munió de petits ocells forestals, com les mallerengues, el raspinell, el pinsà, el pit-roig, la merla o el tudó.

L'alzina és l'arbre representatiu de la comunitat vegetal pròpia de Riudecanyes, l'alzinar litoral (Quercion ilicis galloprovinciale), el bosc mediterrani per excel•lència, amb una estructura selvàtica i força densa, plena d'arbusts sempre verds i lianes. El caràcter peculiar d'alguns sòls del terme (àcids i saulonosos) permet l'existència d'un bosc d'alzines sureres (Quercus suber) prop del Castell d'Escornalbou, que és pràcticament l'únic de la demarcació de Tarragona.

L'explotació secular del bosc, la pastura, l'agricultura i, malauradament, els incendis, han fet retrocedir l'alzinar, que ha estat substituït per comunitats més seques, com les brolles silicícoles i les pinedes de pi blanc.
L'agricultura, que hagué de guanyar terrenys als vessants muntanyosos, ho va poder fer gràcies al suport dels murs de pedra seca, construccions tradicionals que a Riudecanyes incorporen blocs quadrangulars de granits i gresos vermells, variats en colors.

Aquests murs, com els que hi ha al Parc de les Glaneres, són boniques mostres d'enginyeria rural tradicional, protegeixen de l'erosió i serveixen com a refugi de petits mamífers (com l'eriçó, el ratolí de bosc o la mussaranya), rèptils (com la serp verda, diverses sargantanes o el llangardaix verd) i amfibis (com el tòtil o el gripau).

Per veure més detalls d'aquest catxé

El Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou es un Monument documentat ja el 1153. Tant el castell, centre d'una amplia baronia, com l'església de Sant Miquel foren la seu d'una canònica agustiniana fins el 1574.

Posteriorment, va passar als franciscans que hi varen romandre fins el 1835. En la primera dècada del s. XX fou adquirit pel Sr. Eduard Toda que el va restaurar i reconstruir lliurement. Allà hi va aplegar interessants col•leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca.

Els elements més notables del conjunt són l'església romànica (s. XII-XIII), les restes de la sala capitular i del claustre, així com la vivenda del Sr. Toda, curosament restituïda, la visita de la qual ens permetrà observar com era una casa senyorial de principis del 1900.

Des dels arcs del claustre i, en especial, des de l'ermita de Santa Bàrbara, situada al cim del conjunt, es pot gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona

….Val a dir que al principi ens ha costat trobar-lo, pero vet aquí que al final al primer lloc on ha dit el nostre fill, i que no li haviem fet cas allà hi era...

Per veure més detalls d'aquest catxé