L'arbreda del Parc de les Glaneres està composta per dues espècies: el lledoner (Celtis australis), de fulla caduca i l'alzina (Quercus ilex ssp.ilex) de fulla perenne. De fet, "glaneres" fa referència al fruit de l'alzina: l'aglà.
La densitat i composició mixta de l'arbreda del parc, que proporciona aglans i lledons (el fruit del lledoner) així com la seva frescor, ofereixen refugi a una munió de petits ocells forestals, com les mallerengues, el raspinell, el pinsà, el pit-roig, la merla o el tudó.
L'alzina és l'arbre representatiu de la comunitat vegetal pròpia de Riudecanyes, l'alzinar litoral (Quercion ilicis galloprovinciale), el bosc mediterrani per excel•lència, amb una estructura selvàtica i força densa, plena d'arbusts sempre verds i lianes. El caràcter peculiar d'alguns sòls del terme (àcids i saulonosos) permet l'existència d'un bosc d'alzines sureres (Quercus suber) prop del Castell d'Escornalbou, que és pràcticament l'únic de la demarcació de Tarragona.
L'explotació secular del bosc, la pastura, l'agricultura i, malauradament, els incendis, han fet retrocedir l'alzinar, que ha estat substituït per comunitats més seques, com les brolles silicícoles i les pinedes de pi blanc.
L'agricultura, que hagué de guanyar terrenys als vessants muntanyosos, ho va poder fer gràcies al suport dels murs de pedra seca, construccions tradicionals que a Riudecanyes incorporen blocs quadrangulars de granits i gresos vermells, variats en colors.
Aquests murs, com els que hi ha al Parc de les Glaneres, són boniques mostres d'enginyeria rural tradicional, protegeixen de l'erosió i serveixen com a refugi de petits mamífers (com l'eriçó, el ratolí de bosc o la mussaranya), rèptils (com la serp verda, diverses sargantanes o el llangardaix verd) i amfibis (com el tòtil o el gripau).
