L'origen més remot de la Catedral de Barcelona correspon a una basílica de tres naus que al-Mansur va destruir l'any 925. Les restes d'aquesta basílica es poden veure al Museu d'Història de la Ciutat. Cap al 1046 es va començar la construcció d'una nova seu per iniciativa del bisbe Guislabert. D'aquesta seu no se'n tenen gaires referències: se suposa que ocupava part de l'edifici gòtic, però se'n conserven alguns dels elements romànics.
La basílica actual es va començar a construir el 1298 durant el bisbat de Bernat Pelegrí i el govern del rei Jaume II, anomenat El Just. Aquell any, la capella de Santa Llúcia, d'estil romànic tardà, ja existia. Però tot va anar molt lent: la cripta de Santa Eulàlia i el cor són del final del segle XIV; el claustre, del segle XV; el rerecor i l'orgue, del segle XVI, i la façana va quedar inacabada fins al principi del segle XX.
Van ser els arquitectes Josep Oriol Mestres i August Font i Carreras els qui van acabar les obres, inspirant-se en un dibuix del principi del segle XV de l'arquitecte francès Mestre Carlí; així, doncs, no és d'estil gòtic català, sinó nòrdic. Aquesta façana té 70 metres d'alçària i està coronada amb una imatge de santa Helena, de l'escultor Eduard Alentorn.
Al claustre hi ha un sortidor on el dia de Corpus es fa ballar l'ou, i també hi ha un estanc amb tretze oques blanques, sempre tretze, que són els anys que tenia santa Eulàlia, segons diu la tradició o la llegenda, quan la van martiritzar.
…
No es dona mes que anar a la recerca d’aquest catxé el día de Sant Jordi. La plaça a tope, i quan diem a tope es “A TOPE” amb majuscules, a mes a més i havía un grup de nois ballant i fent salts acrobatics, amb la qual cosa encara s’hi congregaba mes gent, si es que aixó era possible, pero con “nocturnidad i alevosia” que deia aquell vam atacar el catxé, amb molt de cuidado de que no ens veiesin i vam loguejar.
